Advocats experts en negligències mèdiques a Barcelona

El primer que hem de tenir clar quan ens plantegem RECLAMAR UNA NEGLIGÈNCIA MÈDICA és que no hi ha responsabilitat mèdica només perquè hi hagi un mal resultat, ja que cada persona reacciona de manera diferent davant d'un mateix tractament, però si n'hi ha si l'actuació no s'ha dut a terme d'acord amb les normes de l'especialitat mèdica o quan no s'han posat a disposició del malalt tots els mitjans de diagnòstic, tractament i curació existents al lloc o quan no s'ha actuat amb la diligència, la prudència i la perícia exigibles .

No obstant això, si pot existir possibilitat de reclamació per un MAL RESULTAT, si es tracta de Medicina SATISFACTIVA, és a dir que no és curativa i S'HAN GARANTIT AL PACIENT UNS RESULTATS CONCRETS.

Ens trobem aquests supòsits, per exemple, a la Cirurgia Estètica; a les Vasectomies; a les de Canvi de Sexe; a les Odontològiques-protèsiques oa les Ortodòncies estètiques i altres especialitats similars.

Si la reclamació es dirigeix ​​contra una administració pública, el termini per reclamar és un any. 

Si la reclamació es fa en el marc d'una relació privada, per estar en el marc d'una relació contractual medicopacient, el termini de prescripció de les accions de reclamació ha de ser el general de 5 anys, és el que es coneix com a RESPONSABILITAT CONTRACTUAL.

No obstant hi ha supòsits en què, segons a qui reclamem (per exemple, quan els fets ocorren sota la cobertura d'una mútua de salut però volem demandar un metge concret de l'hospital) estarem davant d'un tipus de dany incardinable a la RESPONSABILITAT EXTRACONTRACTUAL i en aquest cas, el termini de reclamació és més curt. (un any al Codi Civil Espanyol encara que poden existir altres terminis a les legislacions de cada CCAA com és el cas de Catalunya on el termini per reclamar responsabilitat extracontractual és de tres anys).

En tots els casos, l'inici del còmput s'ha de fer o bé des de la data de l'accident que va causar el dany o bé des que les lesions sofertes s'hagin estabilitzat.

En aquest àmbit, és reclamable qualsevol dany que una persona hagi patit de manera injustificada i que no tingui el deure de suportar i que es conseqüència d'una vulneració de la bona pràctica assistencial sanitària. (el que s'anomena Lex Artis).

Quan parlem de dany, no ens limitem al dany físic (dies de curació, ingrés hospitalari i seqüeles), parlem també del dany mental, del dany moral i, per descomptat, del dany patrimonial (els diners que es deixaran d'ingressar en un futur , per exemple).

No només podrà reclamar la víctima directa, sinó també la seva família, de vegades, tindrà la consideració de perjudicat i per tant, el dret a reclamar.

Una condició, però, és que el mal sigui real, que existeixi, que sigui cert. No n'hi haurà prou, per tant, amb el risc, la probabilitat. Així, si som víctima d'un error mèdic que no ens causa cap dany o és un dany de tan baixa intensitat que resultarà antieconòmic reclamar, no aconsellarem aquesta reclamació sense perjudici que s'interposin totes les queixes que es considerin oportunes als serveis d'Atenció al Client de l'entitat o al Departament o Conselleria de consum de la corresponent administració autonòmica.

En primer lloc cal assenyalar que el muntant indemnitzatori dependrà, és clar, del dany causat.

En tot cas, no hi ha, per més que es clama per la seva publicació, un barem sanitari de danys. És a dir, no hi ha cap taula a què OBLIGATÒRIAMENT ens hàgim de remetre per calcular el dany que podem reclamar per una negligència mèdica. Això ens porta a dir, que les reclamacions a tant alçat són possibles i admeses per la jurisprudència.

Això no obstant, és pràctica habitual, admesa també pels tribunals, la remissió orientativa, per ser objectiva, a la valoració que conté el Barem previst per als accidents de circulació.

En qualsevol cas, per fer qualsevol valoració del dany serà convenient, en la majoria dels casos, que un tècnic competent dugui a terme aquesta valoració sempre de comú acord amb l'advocat director de l'assumpte.

És prioritari determinar si va existir o no una negligència mèdica en l'àmbit de la Sanitat Pública o en l'àmbit de la Sanitat Privada . negligencia médica en el ámbito de la Sanidad Pública o en el ámbito de la Sanidad Privada.

L'Administració Sanitària (Sanitat Pública) es troba enclavada dins de l'Administració Pública i per tant està sotmesa al principi d'eficàcia, en concret art.103.1º de la Constitució Espanyola, això suposa que entra en joc la responsabilitat administrativa sempre que a conseqüència d'una possible negligència mèdica, el pacient o els seus familiars hagin patit un dany quantificable i indemnitzable.

Després d'aquesta valoració i en el cas que hi hagi hagut una negligència mèdica la sanitat pública , mitjançant dades objectives, és el moment de fer una reclamació davant l'Administració Sanitària.

Atès que les competència en matèria de Sanitat es troben transferides a les comunitats autònomes, s'haurà d'adreçar la reclamació al Servei de Salut de la Comunitat Autònoma on s'hagi produït la negligència.

Amb això s'iniciarà un procediment administratiu de responsabilitat patrimonial el qual, si no hi ha acord previ, finalitzarà per una resolució expressa o presumpta (silenci negatiu) de la dita reclamació.

Amb això, per continuar la nostra reclamació haurem d'acudir als tribunals especials de la jurisdicció conenciosoadministrativa. Això és així en tant que si és del nostre interès acudir als tribunals, l'apartat e) de l'article 2 de la Llei 29/98 atribueix a la jurisdicció contenciosa administrativa el coneixement de les qüestions que se susciten en relació amb la responsabilitat patrimonial de les administracions públiques, sigui quina sigui la naturalesa de l'activitat o el tipus de relació de què derivi, no podent ser demandades aquelles per aquest motiu davant els ordres jurisdiccionals civil o social.

En aquest punt cal assenyalar la possibilitat dactuar, a través de lanomenada ACCIÓ DIRECTA, contra lasseguradora de lAdministració Pública. Aquesta acció, a diferència del que s'ha exposat, s'ha de seguir davant dels tribunals civils.

De manera diferent, en l'àmbit de la Sanitat Privada la forma de reclamació és diferent ja que la jurisdicció civil és l'única a la qual podrem acudir, ja sigui en exercici de la responsabilitat contractual o de la responsabilitat extracontractual i ja sigui que actuem contra el centre o professional causant del dany o contra la companyia d'assegurances

Des de PALLARES ADVOCATS iniciem la reclamació sempre des de la via amistosa amb l'objectiu d'una possible transacció, primant una negociació extrajudicial, sempre que sigui possible i evitar costos i temps d'indemnització als nostres clients.

Tot i això, això no sempre és possible i en aquest cas serà necessari interposar una demanda civil de reclamació de responsabilitat davant els responsables del dany.

Per això i sempre que es determini la mala praxi mèdica i mitjançant l'estudi de la viabilitat de cada cas per mitjà del Perit Mèdic assignat, professionals molt qualificats i alhora de les diferents especialitats mèdiques, determinarem no l'estratègia que cal seguir per aconseguir la indemnització que li correspon .

Òbviament, si l'actuació negligent es pot situar dins d'un il·lícit penal, s'haurà de reclamar a la persona física que hagi dut a terme aquesta conducta amb total independència de la responsabilitat civil que es pugui reclamar paral·lelament

És important assenyalar que aquesta responsabilitat derivada de la negligència mèdica el més normal és que sigui assumida per una companyia d'assegurances, tant el risc del professional com el de les clíniques, fins al capital subscrit, ja que aquests metges han de tenir una pòlissa de responsabilitat civil per exercir la seva professió.

En essència, el consentiment informat és el consentiment que, per imperatiu legal, el metge obté del pacient per fer un acte mèdic un cop l'ha informat de la raó que justifica l'acte i dels riscos que aquest acte mèdic pot comportar per a la salut i integritat del pacient.

Precisament per tot això, els documents genèrics, estereotipats que molts centres mèdics fan informar els seus pacients no suposen un compliment de la llei en els termes previstos per aquesta.

Entre els factors que s'han de ponderar quant a la validesa del consentiment atorgat, en relació amb la informació obtinguda, hi ha la urgència del cas, la necessitat del tractament, la perillositat de la intervenció, la gravetat de la malaltia i la novetat del tractament. Com més urgent és una intervenció mèdica, menor precisió és exigible en la informació mèdica a subministrar al pacient.

La informació ha de ser d'acord amb els riscos personals del pacient; així no és el mateix intervenir un jove de vint anys que un cardiòpata de setanta; fins i tot sota un mateix diagnòstic, la mateixa intervenció pot comportar diferents riscos d'acord amb la situació basal de la zona a intervenir.

En general, es preveu que la informació prèvia facilitada al pacient ha de ser més exhaustiva com a mínim urgent o imprescindible sigui el procediment que cal practicar.

De la mateixa manera, la normalitat i la previsibilitat estadística dels riscos han de ser, precisament, objecte d'informació; obtenint menor sanció aquells que siguin més rars.

La Llei bàsica reguladora de l'autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d'informació i documentació clínica (Llei 41/2002) ens diu que una història clínica és el conjunt de documents que conté les dades, les valoracions i les informacions de qualsevol índole sobre la situació i l'evolució clínica d'un pacient al llarg del procés assistencial i al seu Art. 18 ens diu que el pacient té dret d'accés a la documentació de la història clínica ia obtenir còpia de les dades que hi figuren podent accedir per mitjà de representació degudament acreditada.

D'altra banda, quan volem accedir a la història clínica d'una persona que ha mort, es permet a les persones vinculades a la persona morta per raons familiars o de fet i als seus hereus dirigir-se al responsable o encarregat del tractament per sol·licitar l'accés a les dades personals d'aquella (també per a la seva rectificació o supressió), llevat que la persona morta ho hagi prohibit expressament o així ho estableixi una llei.

En tot cas, els professionals assistencials que realitzen el diagnòstic o el tractament del pacient tenen accés a la història clínica com a instrument fonamental per a la seva adequada assistència sanitària, i s'han d'encarregar els centres sanitaris de possibilitar en tot moment l'accés a la història clínica de cada pacient per els professionals que li assisteixen, els qui, alhora, poden exercir la seva oposició al dret d'accés pel que fa a les anotacions subjectives que hagin inclòs a la història clínica

En todo caso  los profesionales  asistenciales que realizan el diagnóstico o el tratamiento del paciente tienen acceso a la historia clínica como instrumento fundamental para su adecuada asistencia sanitaria, debiéndose encargar los centros sanitarios de posibilitar en todo momento el acceso a la historia clínica de cada paciente por los profesionales que le asisten, quienes, a su vez puden ejercer su oposición al derecho de acceso en lo que respecta a las anotaciones subjetivas que hayan incluido en la historia clínica

La regla d'or en aquest cas és senzilla: poseu-vos en mans de bons professionals.

Igual que quan estem malalts anem al metge i no acudim al curandero, i per comprar un medicament acudim a una farmàcia i no al mercat, el primer que hem de fer és acudir a un advocat especialista en aquesta matèria.